Escrita el 1961, aquesta última novel·la breu de Natalia Ginzburgevoca les esperances i desil·lusions de dues generacions familiars que viuen l'abans i el després de la irrupció del feixisme a Itàlia. Elsgrans fets polítics, però, apareixen només de passada, com el contextdins el qual es desenvolupen les vides d'uns personatges magistralment perfilats en la seva quotidianitat aparentment insignificant peròque, com és habitual en Ginzburg, acaben prenent un caire universal icategòric. Després d'El camí que porta a ciutat, Ha anat així,Valentinoi Sagitari (totes quatre publicades per Edicions de la Ela Geminadaper primera vegada en català) aquesta obra tanca el cicle de cincnovel·les breus que converteixen Natalia Ginzburg en un punt dereferència ineludible de la narrativa europea del segle xx.
